Aquesta frase es la que s'anat sentint més aquests últims dies a La Bisbal.
El dijous es van entrar les últimes olives al molí.
Ha estat una bona campanya, les olives s'han entrat vives fins al final. El temps no ha destorbat pràcticament cap dia i sembla que portaran bon preu.
D'aquí uns dies publicaré tot això amb més detall i de primera mà, quan el Joan Masip de cal Marino em doni el balanç de tot.
Mentre tant adjunto unes fotos relacionades amb la collita de l'oliva d'altres èpoques.
Per començar una foto de l'olivera potser més vella del nostre poble.
Els àrabs que van poblar la nostra zona cap a l'any 1000 van plantar oliveres en unes terres situades a la vora del poble. D'aquí li ve el nom pel qual es coneix aquesta partida, "Els Olivars". Està situada al costat de l'actual carretera en direcció a Margalef.
Avui en dia poc
en queda d’aquelles oliveres, però una que se’n conserva es troba allí. Es calcula
que té una antiguitat d’uns mil cent anys.
Les altres es van tallar per a posar-hi nous cultius o en van escapçar les soques velles per a tenir arbres més joves i productius.
Aquest oliver antic que encara es conserva gràcies als seus
propietaris, els de cal Manuel, és d’una
varietat originària de casa seva, i que al poble es coneix com “ de la mena el
Manuel”.
Fa unes olives rodones molt apreciades per a posar a la gerra.
La llàstima es que els quatre llucs, quasi arbres, que han deixat fer grans al seu damunt no deixen viure a la soca vella i si no hi posen solució no viurà gaire més.
A ran de terra té una volta de soca de nou metres. És espectacular.
Valdria la pena tenir-la més present en una terra que viu de l'oli.
Els primers molins que hi van haver a La Bisbal per a
xafar les olives i extreure’n l’oli i dels que encara queden restes al nostre
poble van ser els Molins de Lliura. Van funcionar fins a últims del
segle XIX i principis del XX.
El nom els hi venia per la pedra, la lliura, que tenien al cap del
caragol de la premsa.
En la foto de dalt es veu
una Lliura. La van trobar els de cal Marino colgada davall dels rodets quan van desfer el Molí de cal Morera per a fer la casa nova.
Aquest molí era Hidràulic, tenia una bomba i una premsa Hidràulica que funcionava amb electricitar i per la pressió d'uns pistons dins del dipòsit de la bomba que anava ple d'aigua.
Ara la Lliura, la pedra que servia de contrapès en els molins més antics del nostre poble, està posada davant de la Cooperativa.
Actualment al poble encara hi han les restes de tres d'aquests molins.
El primer ja no té res.
Era el Molí de les dos Premses.
Aquest va ser el més gran i el que va funcionar fins
més tard. El Claudio Masip de cal Ragatxo, el pare del Paco, a l’any 1925, amb quinze anys, encara
hi va treballar fent voltar el cargol per a pujar la lliura.
En aquest dibuix fet pel mateix Francesc Masip de cal Ragatxo es veu com funcionaven aquests molins. Li va explicar el seu pare.
Al costat del pont del Torrent, davall de les cases
del carrer Margalef, hi ha les runes de dos molins més. El de més amunt
l’anomenava tothom el molí del Pecat i una mica més avall hi havia el molí de cal Manuel.
Ja fa anys que no tenen teulada però encara conserven la particular torre de pedra acabada en punxa que feia de contrapés d'aquest molins bisbalencs.
Un altre element d'aquest molins eren els seixantes, unes bigues de seixanta pams de llargada que unien la lliura amb el contrapès.
Encara es conserven els del molí de cal Sas, que va ser fa molts anys en un edifici entre el Comú i el carrer la Palma i propietat avui en dia dels de ca la Paula.
Son a la Cova de Santa Llúcia.
Potser cal que tinguem una mica d’interès a conservar les restes que queden d'aquests molins ja que son un
signe d’identitat de la nostra terra i a
més a més demostra que des de l’antiguitat
i fins ara els habitants de La Bisbal s’han dedicat a la producció d’oli
d’oliva.
I ara unes màquines antigues de colllir olives i unes ungles de ferro de recollir-les del terra.
Estaven fetes pels de cal Miquelet, els farrers del poble d'aleshores.
.
