Avui envio uns testimonis musicals del passat de la Bisbal. Són partitures que van pertànyer a la Banda de
música de la Bisbal. Sense cap dubte són les melodies que ballaven els nostres
besavis dels anys 20, una mostra de chotis,
valsos, caprichos i fantasies
italianes.
Me les va cedir el meu padrí Baltasar uns anys abans de morir per a que no se’n perdés el record.
El padrí en va ser part vital
d’aquella banda, ja que n’havia estat el director durant molts anys.
En la memòria històrica de la Bisbal
hauria d’haver-hi unes pàgines, pot ser un capítol sencer, dedicat a la Banda
de Música i tot el que va significar en la història del primer terç
de segle XX al nostre poble. La Banda feia ballar per la Festa Major,
sortia en les processons de Divendres Sant i per Corpus, tocava per Sant Jaume i a la
missa del Gall, i molt més, fins i tot rèquiem de Verdi als
enterraments.
Sonada era la pujada a Sant Salvador
després de la Festa Major, tantes i tantes vegades que m’ho
explicava el padrí quan era petit.......
Sortien tocant ja des del poble
acompanyant als romeus, a Margalef ja els esperaven i els
rebien al pont, missa solemne a l’ermita, cant de goigs i
festassa recordada, segur, pels més vells.
Des del meu més modest i humil parer, i
sense que vulgui ficar-me on no em demanen, crec que aquells músics
es mereixerien un petit homenatge, pot ser una placa
recordatòria , pot ser un testimoni escrit.
Ara, mort l’Hilari, queden vius els germans de ca la Paula, el Marcel i el Miquel. Eren de l’última fornada.
Sense
que això desmereixi, ans el contrari, van resistir fins que les gramoles i la
música moderna es van obrir pas irremeiablement.
Llàstima, però que no tingui cap partitura de la Jota
Bisbalenca. Recordo el dia que el meu padrí amb un atac de melangia i impotència, va agafar totes les partitures, un armari gran ple, ho va posar en
sacs, ho va carregar a la mula i s'ho va endur al tros d’on va tornar dient que
ho havia cremat tot.
Va
coincidir amb l'arribada a l'Ateneu d'un tocadiscos últim model
acompanyat dels primers discos dels Beatles.
Molts
anys després, ja molt vellet, reconeixia que aquells xolluts feien bona
música.
N’hi
hauria prou amb una petita placa recordatòria , en una festa major, ara que
encara en queden de vius, i es clar el lloc més idoni seria la sala de ball de
l'Ateneu.
Salutacions del Jordi Masip de cal Fossà
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada