Ahir, dia vuit de març, va ser el dia.
Teresa Tort Videllet @teresa_tort Filòloga i tècnica de normalització lingüística
Què tenen en comú ma iaia Cinta i la Hasna, la Zahra i la Laila? Que, en la seua biografia més o menys extensa, no hi consta cap ofici.
Ma iaia va nàixer la segona dècada del segle XX i va morir la primera del segle XXI. Durant 88 anys va viure entre les muntanyes ebrenques i a la vora del riu més bonic de tots. Era una dona que sabia fer moltes coses, que les feia bé i que era molt discreta. Sempre va treballar molt.
Pràcticament no va anar a l’escola. Per això, parlava castellà amb gran dificultat i llegia a poc a poc i xiuxiuejant. Només podia escriure quatre paraules mig inventades, amb una espècie de transcripció fonètica del que deia oralment. No donava gaire valor als seus actes. I la casa era el seu domini principal. L’hort, també.
Malgrat que no va escriure mai cap currículum, va començar a guanyar-se una paga quan era ben petita; anava a empapussar els xiquets d’una casa bona del poble. Després va servir al cafè d’una família nombrosa; els portava l’aigua de la font amb cànters i els ajudava a fer el pa. Als dotze anys, es va estrenar a la verema al Priorat. Com que era menudeta, quan es posaven en filera perquè els lloguessen els amos, son pare li suggeria que es posés de puntetes per a semblar més gran. Al cap de no gaire temps, es va llogar a la mina de terres refractàries. Era una faena molt dura; picant pedres tot el dia davall d’un rascall de sol o a l’abast del fred més rigorós. Abans que arribés la guerra, encara va tindre temps de fer de criada a casa d’uns comerciants d’abadejo de Tortosa, on va aprendre a cuinar i a netejar tots els racons que no es veuen. La guerra ho va parar tot, però després lentament tothom va haver de tornar a construir el seu camí particular. A ella li va semblar una sort increïble que entrés a treballar de cambrera al Balneari de Cardó; el dia que la van llogar es va atribolar tant que no li va sortir la firma i li van haver de mullar un dit amb tinta perquè deixés constància de la seua conformitat amb una simple empremta digital.
Al cap d’una espera molt llarga, quan mon iaio va tornar dels tres anys de guerra i dels tres anys de càstig i després d’haver arroplegat quatre duros, es van casar. Tenia 28 anys. Ja no va treballar mai més, segons ella. A casa no parava mai, però. Cuinava, netejava, rentava la roba a mà, feia els vestits de ses filles i sargia tot el que calia, cuidava l’hort, alimentava el bestiar, munyia les cabres, degollava i espelletava conills, feia el mandongo… Durant molt de temps, va cosir a mà els sacs per a envasar el guix que coïa mon iaio. No anava mai a ballar, ni al teatre, ni a missa. Però rebia moltes visites a casa i xarraven molt. Al final, es va inventar la tele i a tota hora tenia companyia.
A l’hora de la jubilació, ma iaia tenia tres anys cotitzats i no li pertocava rebre cap subsidi. Per sort, en aquells anys incipients del desplegament dels drets socials, moltes dones amb una situació similar a la seua es van poder acollir a una prestació excepcional. I, a pesar d’això, al cap dels anys va arribar a cobrar la mateixa quota que cobrava mon iaio, que havia cotitzat.
A la Hasna, la Zahra i la Laila les hem conegut als cursos de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística. Són dones joves que van arribar del Marroc fa pocs anys, que procedeixen de poblets petits escampats per les muntanyes del Rif i que van anar poc o gens a l’escola. Per tant, es comuniquen amb dificultat en qualsevol llengua que no siga el seu amazic natal. També llegeixen a poc a poc i xiuxiuejant. A més a més, pregunten com es fan les lletres per a escriure el seu nom.
Tots elles i la resta de companyes compatriotes seues dels cursos de català subvencionats pel Servei d’Ocupació de Catalunya tenen fills petits; els acompanyen cada dia a l’escola; cuinen plats elaborats; fan el ritual del te; pasten i couen el pa que es mengen cada dia i parlen molt entre elles. Però no van mai a ballar, ni al teatre ni a la mesquita. A la finestra del seu pis, hi ha penjada una parabòlica que les enllaça amb el que es televisa al seu lloc d’origen.
Tampoc no han treballat mai, segons elles. Però no paren. De fet, saben que les coses no són fàcils per a ningú dins d’aquest iglú, com cantaven els Antònia Font. Per això, pensen que algun dia els seus fills creixeran i es trobaran soles a casa. I busquen establir un vincle amb la comunitat que les envolta i assisteixen a cursos inicials de català i els tornen a repetir, perquè avançar els costa molt.
A diferència de ma iaia Cinta, potser algun dia la Hasna, la Zahra i la Laila arribaran a fer un currículum i es presentaran a una entrevista laboral. Tant de bo, quan els arribe la vellesa, també tinguen dret a rebre una prestació per totes les coses que hauran fet fora de casa o per les que hauran fet de portes endins.
Les dones treballadores invisibles del nostre passat més recent i les del nostre present heterogeni i canviant no es coneixeran mai, però tenen biografies paral·leles.
El 8 de març és un bon dia per a parlar-ne.
