Un dia, en un col·loqui, una noia va preguntar-me que com era viure sota la dictadura. Vaig contestar-li que el pitjor és que podies arribar a no adonar-te que vivies sota una dictadura. Que un nen, en una casa on no es respirés política, ni es plantejava que fos anormal que ni la mestra ni la ràdio li parlessin en la llengua que parlava a casa. Les eleccions eren una cosa que elTelediario ensenyava que passava en altres països. Ni la més remota idea de l’existència d’un senyor anomenat Tarradellas. El país era així i punt. I al cap i la fi hi havia autopistes, molta gent ja tenia cotxe i feia vacances, el Barça jugava cada diumenge, el metge del seguro feia receptes quan queies malalt i a les botigues no hi faltava de res. Quanta dignitat que incorpora la paraula democràcia.
Avui fa quaranta anys de la mort de Franco. He pensat que aquest era un bon article per explicar com ho vam viure els infants de l'època.
I si vols riure una mica escolta aquesta retransmissió del NO-DO que han fet a Catalunya Ràdio. Clica al damunt.
Com sonaria el NO-DO a l'actualitat
El NO-DO de l'APM
I una canço de la Trinca per acabar.
LA FAIXA
Més val que ens ho agafem rient.
Riure per no plorar.
I si vols riure una mica escolta aquesta retransmissió del NO-DO que han fet a Catalunya Ràdio. Clica al damunt.
Com sonaria el NO-DO a l'actualitat
El NO-DO de l'APM
I una canço de la Trinca per acabar.
LA FAIXA
Més val que ens ho agafem rient.
Riure per no plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada